INICI

Terra, mar i pau.

Recordo la primera vegada que vaig anar a Colera. N’havia sentit a parlar a moltes persones i totes coincidien en un mateix punt: un estiu sense Colera no és un estiu. I de fet, només vaig necessitar un estiu per sentir-ho també així.

I és que quan generació rere generació la gent torna, és per alguna raó. Colera és un lloc que sense pretensions et captiva. Tornar-hi al cap d’un any és com tornar a veure un bon amic després de molt de temps. El que té Colera no és tangible. És un sentiment.

El Mont-Mercè ofereix el mateix que Colera. I és que el secret rau en les persones i en la localització, no en el wifi de 1.000 megues, ni en el servei d’habitacions o en la gent cool. De fet, la gent més cool del poble són el grup d’àvies que cada tarda es donen la tabarra les unes a les altres a la terrassa del Mont-Mercè, sota l’atenta mirada de l’Enric i de l’Albert, perquè entre elles hi ha la seva mare. La Mercè.

Aquests dos germans, juntament amb la incansable Sara, la dona de l’Enric, han estat tota la vida al capdavant del Mont-Mercè. Entre els tres han creat un lloc on tornes a allò més bàsic. Enrere queda el 4G, el whats app i el soroll de la ciutat. Amb una olímpica ben fresca i unes olives, les úniques coses que t’haurien d’acompanyar són el mar, que queda a només 10 passes i el bon temps. I perquè enganyar-nos, una mica de tramuntana que no hi falti.

El Mont-Mercè obre durant la Setmana Santa i a l’estiu des de finals de juny fins als últims dies de setembre, quan es fa la festa del poble, que no s’hi pot faltar perquè les àvies que prenien té a la terrassa, el canvien pel cava. I aquesta és una postal digna de veure.